Per molt republicà que un sigui, quedar fora de la Copa del Rei fa mal. I més quan esportivament t’ho has merescut. Però el món de l’esport és injust, i sinó penseu en tots aquells nanos del planter del Barça que no tenen oportunitats al primer equip perquè Kevin-Prince Boateng els hi barra el pas.

La menció al Barça ve perquè aquesta decepció no ens ha de fer oblidar el nostre gran objectiu d’aquesta temporada: classificar-nos com a vuitens pels playoffs i eliminar la secció de bàsquet del club de futbol. Protagonitzar l’autèntic Cas Palau.

A Manresa estem vivint una època estranya. Acostumats a perdre com ningú (tant que vam avorrir fer-ho a l’ACB i vam baixar a la LEB per viure noves experiències), aquests dos últims anys el club ha perdut l’essència i s’ha dedicat a fer les coses bé. Massa, podria dir algun nostàlgic de la derrota. L’any 2018 hem guanyat més partits dels que hem perdut. Sí, ho has llegit bé. El Bàsquet Manresa ha tancat un any natural amb més victòries que derrotes, amb més alegries que decepcions.

El 2019 l’hem començat quedant fora de la Copa, però tots hauríem firmat finalitzar la primera meitat del curs amb balanç positiu. De fet, la majoria hauríem signat tenir opcions de permanència a aquestes altures.

Destacar tots els protagonistes d’aquesta nova gesta seria llarg, avorrit i farragós. De difícil lectura. Per això he decidit fer-ho.

Joan Peñarroya. El patrimoni més important de la ciutat. Em sorprèn que no tingui les claus de totes les llars de Manresa i que La Seu no porti el seu nom. És com Guardiola: jugador de nivell mig-alt, entrenador superlatiu. Per si això no fos suficient, tenim la sort que el seu discurs no és com el del de Santpedor. Ha fet créixer a tots els jugadors, que han millorat el seu rendiment a les seves ordres (Lukovic, si el considereu jugador, és l’excepció que confirma la regla), i ha sigut capaç de treure rendiment a l’equip en situacions límit i precàries. Ha aguantat estoicament les faltes de respecte arbitral.
Serà el primer entrenador nacional en dirigir una franquícia de l’NBA.

Alex Renfroe. El millor base que ha vestit la nostra samarreta des de Joan Creus. Dominador absolut de totes les facetes del joc, si no hagués volgut canviar el MVP de la lliga per jugar l’Eurocup ara seríem a la Copa. Des d’aquí se li perdona per escollir el meu mem entre els guanyadors del concurs amb el qual es va acabar de guanyar el nostre cor. Es va integrar tan ràpid com va marxar, i sempre tindrà les portes obertes.
El recuperaria per jugar l’Eurolliga la temporada que ve.

Ryan Toolson. Líder silenciós, es va mantenir en un segon pla fins a la marxa de Renfroe, quan es va posar l’equip a l’esquena. Ha deixat actuacions antològiques pel record (menció especial pel partit a Santiago) i ha demostrat que no és el típic anotador fred, sinó que va sobrat de caràcter. Serà clau en la segona volta en la lluita per aconseguir el factor camp pels Playoff.

Justin Doellman. Honest. El seu retorn era tan bonic que només podia acabar malament. Quan va poder va ajudar l’equip amb la seva qualitat, i va ajudar a construir un vestidor unit com feia anys que no teníem. Quan va veure que l’única manera d’ajudar a l’equip era apartar-se, va plegar. Un altre ens hauria robat fins a la fi del seu contracte. Un dels nostres.

Guillem Jou. La definició gràfica de sortir a menjar-se la pista. Un exemple pels joves que vindran als pròxims anys. Si segueix amb aquesta entrega, sacrifici i treball, farà carrera a l’ACB. No sé si acabarà sent una estrella, però de moment el pentinat ja el té.

Jokubas Gintvainis. Un exemple de la crueltat de les lesions: quan havia deixat enrere el període lògic d’adaptació a la lliga i millor estava jugant, va caure lesionat. Talent per avorrir i atreviment. Si en algun moment us passa pel cap criticar-lo, tanqueu els ulls i penseu en l’Àlex Hernández.
Em sorprendria molt que, si segueix un parell d’anys més a les ordres del Joan, no acabi sent el millor base que surt de Lituània des de Jasikevicius.

Gabriel Lundberg. Si la temporada de Doncic us està sorprenent, espereu a veure el salt de Lundberg a l’NBA. Perquè el farà. Els únics dubtes són saber en quin número del draft sortirà i quantes Eurolligues guanyarà abans de fer el salt. No veia una transformació així des de l’ex amant del pare de Neymar. Cada dia que passa és millor, té un físic únic a Europa, està tirant de tres amb fiabilitat i juga de base com si portés tota la vida fent-ho. De suplent a referent de l’equip en menys d’una volta, espanta veure el futur que té per endavant.

Nikola Dragovic. Si algun dia vivim una guerra (hola VOX), el vull al meu bàndol. Un guerrer. Un mercenari en el millor sentit de la paraula, mataria per la nostra samarreta. Ha tingut partits amb un encert brutal i d’altres on ha posat a prova la resistència dels taulells, però sempre ha lluitat per cada pilota ii s’ha barallat amb jugadors més físics tot i tenir contractes temporals. Uno di noi.

Pere Tomàs. El podries ficar a treballar en qualsevol feina i sempre compliria. Suma en tot sense destacar en res. El jugador que et ve el cap quan algun entès et parla d’intangibles i de feina fosca. Un espia que està a tot arreu i ningú el veu. Si l’ADN Manresa existeix, ell el porta. La parella que vols que la teva filla porti a casa.

Álvaro Muñoz. Com tants joves d’aquest país, va marxar a Alemanya buscant un futur millor. Va arribar a Manresa per convertir-se en un actor secundari de luxe a la pista i un líder al vestidor. El millor que ha donat Ávila des del chuletón, i no se m’acut millor capità possible.

Paco Del Águila. El gran engany. Amb l’aparença d’un bevedor de bar prematur, en bo d’en Paco va sorprendre propis i estranys amb una irrupció impecable al primer equip. Com la majoria d’interiors amb el seu físic que corren per les lligues menors de la Federació, li sobra qualitat, talent i tir exterior. Un pura classe que ajudarà a l’equip i que farà carrera a l’ACB. El nostre futur Germán Gabriel.

Cady Lalanne. Entre problemes físics i burocràtics, hem vist un 50% del seu talent. I amb això ja ha demostrat ser un dels millors interiors de la lliga, dominant per moments. No us deixeu enganyar per la seva cara d’adormit, per aquests ullets mig tancats que ens recorden a les primeres experiències amb substàncies il·lícites: és una bèstia de la naturalesa plena de talent, amb un caràcter competitiu pel qual Tomic donaria tots els seus estalvis.

Jordan Sakho. Els que no en sabem de bàsquet teníem clar que estava massa verd i que l’ACB li aniria gran. Per sort no ens paguen per confeccionar la plantilla, i Sahko no només ha demostrat que té nivell de sobres per jugar a l’ACB, sinó que durant molts moments ens ha ensenyat que ho pot fer com a titular. De les que poques vegades que he sentit pena per un rival ha sigut quan l’he vist xocar contra aquesta roca congolesa. Hiperactiu sota les anelles, al rebot i intimidació que va exhibir a la LEB hi ha afegit capacitat anotadora. El millor Jordan que ha vist el món del bàsquet des de la retirada del de les vambes.

Marko Lukovic. L’home que va emocionar a Pilar Rahola i Bea Talegón pel seu pacifisme. Sense sang ni ànima, recordo pocs jugadors tan perduts i superats per la situació. Pensava que mai diria aquesta frase, però Manresa li va venir gran.

Tomislav Zubcic. Pot semblar precipitat valorar-lo per només dos partits, però aconseguir que li xiulin una falta en atac a Felipe Reyes fa que tingui el meu respecte ad eternum. Acabarà sent important als playoff.

Yankuba Sima. El físic més imponent que ha conegut Girona des de Carles Puigdemont. Va arribar per substituir Sakho i ha aeconseguit mantenir el nivell. Peça important en els moments més delicats de la temporada, ha aportat en les dues cistelles més del que podíem esperar. Decidir el seu futur és un dels grans reptes del club.

Corey Fisher. En poques setmanes a Manresa ja hauria pogut protagonitzar un anunci per una marca de productes miraculosos per a perdre pes. Va arribar tan fora de forma que és admirable que amb menys d’un mes ja hagi aportat tant a l’equip. Seria un error comparar-lo amb Renfroe (cap base fora de l’NBA li aguanta la comparació), i ja ha demostrat que serà important. La seva capacitat de lideratge i valentia per assumir responsabilitats ens donarà moltes alegries. Ara només falta esperar que fora de les pistes es comporti com el seu homònim Derek ‘Picaflor’ Fisher.

Slim-Sander Vene. Era massa bo per nosaltres i per això vam decidir compartir-lo amb equips més necessitats, dels que es juguen la permanència. Tan bo en atac com dolent en defensa, va estar 6 partits amb nosaltres i ens va ajudar a aconseguir la victòria a Andorra, amb la que vam agafar consciència que aquest any l’objectiu era mirar amunt. Gran jugador, millor agent.

Grada d’Animació. El que més em va impactar la primera vegada que vaig trepitjar el Nou Congost, ara farà més de 20 anys, no va ser el que vaig veure a pista sinó a les grades. En concret la que ocupaven sencera els Fora Dubtes. Amb 6 anys, em va quedar gravada la imatge de dos aficionats aixecant un taüt fet de cartó amb el nom de Reial Madrid. Allà em vaig enamorar del bàsquet (per l’ambient, no pel taüt). Vaig poder gaudir en primera persona d’aquella grada, gràcies a un mite com en Mauri. També vaig veure i viure, amb dolor, com s’anava desintegrant progressivament, fins a arribar a pràcticament desaparèixer fa uns anys. La grada es va contagiar del joc de l’equip i fa uns anys el Factor Congost es va convertir en el dia que perds la virginitat: un record que sobrevalores en atacs de nostàlgia per evadir-te de la dura realitat.

Però des de fa un parell d’anys s’ha anat recuperant, fins a tornar a veure tota aquella grada plena de dalt a baix amb aficionats dempeus, animant sense parar. I això ha sigut gràcies a la Grada d’Animació. No sé qui ho va impulsar, si té un líder o funciona com una assemblea cupaire, però des d’aquí us dono les gràcies. Després de Peñarroya i el canvi en la presidència, sou el millor que li ha passat al club en els darrers anys.

Un comentario sobre “Manresa s’acostuma a guanyar

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s